IDENTITATS I NONAS

gener 30, 2009

(Si voleu saber què són els nonas, heu de llegir tot l’article)

Sóc home. Sóc blanc. Sóc gai. Sóc d’esquerres. Sóc anglès. Sóc immigrant. Sóc catalanista. Sóc ecologista. Sóc ateu. Tinc els ulls blaus. Tinc la pell blanca. Tinc canes. Tinc el nas gran. Tinc una família boja. Estic casat, però no per l’església.
Sóc prim, però estic començant a notar els efectes del fuet i la xocolata.
Sóc home, però crec apassionadament que les dones encara no han ni començat a alliberar-se(ni els homes tampoc).
Sóc blanc però sé que genèticament les races no existeixen de la manera simple i simplista que opinen els racistes i els no-racistes. Sóc blanc però reconec tots els privilegis que haver nascut blanc m’ha donat a base de no res, el color de la meva pell.
Sóc gai però no em vesteixo sempre a l’última, ni vaig cada dissabte a ballar sense camisa a una discoteca.
Sóc d’esquerres però estic fart de les esquerres europees nostàlgiques de la dictadura cubana, o fins i tot de l’ stalinisme. Crec profundament en l’estat social i ben regulat, però també que treballem millor quan tenim una activitat pròpia, nostre.
Sóc anglès però no m’embriago mai de cervesa, ni m’importa un rave el futbol ni la Formula 1, ni la Reina.
Sóc immigrant però plenament integrat al país que m’ha acollit, sense nostàlgia pel meu país d’origen ni ressentiments al país nou.
Sóc catalanista i independentista però també amant de la cultura espanyola. Sóc fan incondicional de l’Alaska, madrilenya que canta exclusivament en espanyol, i del flamenc, i de Lorca, i Almodóvar, i El Jueves.
Sóc ecologista però consumeixo igual que qualsevol i no dono lliçons morals a ningú perquè sé que no hi tinc dret.
Sóc ateu però m’encanten els misteris i ploro quan vaig a Poblet o quan entro a Santa Maria del Mar. Vull creure perquè m’agrada la fantasia i la imaginació, però el cervell racional no em deixa.
Tinc els ulls blaus, però sovint tiren més cap a gris.
De què serveix aquest llistat de contrastos? Doncs per mostrar que les identitats no són necessariament rígides, ni excloents. Que és possible viure i pensar en matisos. Hi ha trets d’identitat inherents(color de la pell, identitat genètica) altres d’adquirits sense la nostra voluntat(nacionalitat, llengua materna), i altres d’adquirits voluntàriament(opinions, creences).
Què distingeix a l’immigrant pel que fa a la seva identitat? Doncs que té la possibilitat de triar, lliurament, com a persona adulta, la seva llengua, identitat cultural, política i nacional.
Nosaltres triem, amb aquesta llibertat, la identitat catalana, en aquest cas en una de les seves facetes més plenes, la política. Això, jo suposo, xoca a molts: com pot ser que una persona vinguda de fora, sense cap lligam de sang, que no porta aquí ni deu anys, decideixi ser catalana fins al punt de declarar-se independentista? Doncs precisament perquè som adults lliures amb raó i la capacitat d’anàlisi racional. Igual que altres acceptaran la nacionalitat espanyola i juraran la constitució espanyola sense queixes, nosaltres triem una altre identitat, aquesta que encara no té expressió en un Estat.
Segurament aquest tria horroritza a la tendència ‘no-nacionalista’(a partir d’aquí dit ‘nonas’), expressada a Espanya pel PSOE/PSC, PP; Ciutadans i UPyD. Diran, diuen, que:
i) El nacionalisme pertany a altres èpoques
ii) Cal reduir fronteres, no construir-ne de noves
iii) Les llengües són per a comunicar, i no es pot imposar-les
iv) Cal ser cosmopolita i obert
v) Caldria reivindicar altres coses(pau, amor, happy flowers),i no els nacionalismes
vi) La independència només la vol una minoria boja de quatre gats
vii) Qualsevol procés independentista només porta pobresa, guerra, i apocalipsi
viii) Un nouvingut/da no té dret a rebutjar la identitat estatal, quin morro!

Unes repliques molt personals a aquest octàleg de tòpics seria:

i) Molt bé. Primer haurem de definir el nacionalisme. Segons el diccionari de l’ Institut d’Estudis Catalans, és:
“Ideologia i moviment polític centrat en l’existència o la reivindicació de la pròpia nació, de la seva unitat i de la seva independència”
Quan veig el 12 d’octubre a Madrid, la investidura d’un president nord-americà, el dia de la Bastille a Paris, o el Trooping the Colour britànic, veig nacionalisme sense matisos. Un nacionalisme que en cap cas qüestionen els nonas. Per coherència els nonas haurien primer de protestar pel Dia de la Hispanidad. Perquè serà que no ho facin?

ii) Amb la regla de tres de la reducció de fronteres, on és la campanya dels nonas a favor de la creació de l’Estat federal europeu, o global? O, per exemple, a favor de la dissolució de les fronteres espanyoles? Espanya podria esdevenir un département francès, oi? O l’Estat 51è dels EUA? O és que hi ha fronteres bones i fronteres dolentes?

iii) No es pot imposar les llengües, excepte a Espanya, França, Portugal, el Regne Unit, Holanda, i el llistat complet de tots els Estats del món. Serà una greu infracció dels drets humans que un nen no pot estudiar amb l’espanyol com a llengua vehicular a Barcelona, però no passa res si un altre nen, que té, per exemple, el xinès com a llengua materna, només pot estudiar en espanyol a Toledo. Perquè tant de diferència en criteris? Els nonas no cansen de opinar que els drets lingüístics són individuals, no col•lectius. Però fan l’excepció en els casos de tots els nens que no tenen l’espanyol com a llengua materna.
Curiós, no?

iv) Els nonas solen definir-se com a ‘cosmopolites’, ‘oberts’, ‘ciudadanos del mundo’, però curiosament les seves identitats lingüístiques, culturals, i nacionals sempre coincideixen amb les dels seus Estats. No veig a cap Rosa Díez insistint en parlar Tagalog a les Corts, ni a cap Albert Boadella cremant el passaport i anant a viure a Burkina Faso(o qualsevol altre lloc realment diferent del seu) . Són ciudadanos del mundo que només viuen una de les milers d’identitats disponibles al món, la que han heretat del seu entorn. No passa res – això és perfectament normal. Tots som així: parroquials i limitats per una identitat o altre. Els nonas, però, volen dir-nos que la seva identitat, petita i limitada, com totes, és universal d’alguna manera.

v) Per aquest punt refereixo a punt (i). Si cal reivindicar altres coses que la nació, molt be, que s’ho expliquin a les Nacions Unides, a qualsevol govern estatal, perquè vivim encara en un món estructurat en Estats-nació. Repeteixo, on són les campanyes dels nonas contra els Estats que ja existeixen, tots expressions del nacionalisme?

vi) Si som quatre gats, encara més argument per donar a Catalunya l’oportunitat de votar en referèndum per la unitat d’Espanya. Així l’ independentisme quedaria anul•lat i Espanya reforçada. En el nom d’Espanya, cal un referèndum ja! Perquè no el deixen fer?

vii) El procés cap a la independència porta l’apocalipsi, excepte en els casos de Bielorússia, República Txeca, Estònia, Finlàndia, Islàndia, Lituània, Malta, Eslovàquia, Ucraïna…………..
Que tenen alguna cosa aquests països que falta a Espanya, o què?

viii) Un nouvingut/da pot opinar allò que vulgui…o és que no són cosmopolites i lliurepensadors els nonas?

Els nonas són nacionals, nacionalitaris, i nacionalistes, igual que quasi tothom. Només que la seva nació té Estat, i Catalunya(o Escòcia, o Flandes, o Kurdistan), no.
Jo no sóc nona. No tinc cap problema identificant-me com a nacionalista, per les raons citades aquí: el nacionalisme és universal, mentre existeixen Estats-nació i majories socials que volen mantenir aquests Estats.
Tampoc sóc cosmopolita. Un cosmopolita, segons el meu diccionari, és un:

“ Que considera tot el món com a pàtria seva; que viu tan aviat en un país com en un altre; que es troba a tot arreu del món.”

• El món és pàtria meva en el sentit que en formo part, però és una pàtria tant enorme que ni en cent vides podré assimilar-la tota. Un nona probablement diria que si, ja que, per ells, si has vist un documental de la National Geographic i menjat cuscús alguna vegada, ets tot un uomo(o donna) universale.
• Jo no viuré tan aviat a Eritrea com a Noruega. Ho sento pels d’Angola, Afganistan, o Sierra Leone, però prefereixo la meva Europa, amb les seves carreteres, trens, Internet, absència de guerra(més o menys) i democràcia. Els nonas quan parlen de viure a llocs diferents donen per opcions Itàlia o Dinamarca, a comptes de Tanzània o Haití.
• Tampoc em trobo arreu del món. M’agraden les comoditats d’aquest vell continent, i com a molt em desplaço entre tres o quatre dels seus Estats en un mateix any.
El dia que sento un discurs de Albert Rivera(per exemple) en Hausa, des de casa seva en Niamey, després d’haver-se traslladat a viure-hi com un nigerí més, repensaré la meva percepció dels nonas. Però això simplement no passa. Els nonas són igual de panxacontents, tancats, i limitats que qualsevol, i jo primer.
Els que hem immigrat a Catalunya i sentim que aquesta és la nostra pàtria, escollim una identitat igual de irracional que qualsevol altre. La gran diferència és que en som conscients. Perquè aquesta identitat, potser necessariament per nosaltres, viu costat per costat amb altres. Aquí em sento 60% català i 40% anglès, per dir una cosa. Si torno a Anglaterra igual seria al revés. I no passa res. L’un no exclou l’altre. Igual que ser home no m’exclou de percebre les injustícies que pateixen i han patit les dones. Igual que ser catalanista no m’impedeix gaudir de la cultura espanyola.

No són pas contradiccions, aquests contrastos. I quan Catalunya arriba a tenir Estat propi, ni semblaran contrastos. A Anglaterra els immigrants parlen Panjabi, o Àrab, o Bengalí, a casa, i anglès al carrer sense cap mirament. Els mateixos anglesos blancs i anglosaxons mengen curry o falafel a Nadal, fan les vacances a Salou o Tailàndia, van al cine a veure pel•lícules de Bollywood, i per tot això no deixen de ser 100% anglesos.
El canvi que està experimentant Catalunya ara mateix es l’evolució d’aquesta situació, de diversitat i assimilació d’identitats noves. La diferència és que Catalunya no és Estat, i que aquestes novetats desplacen la catalanitat, a comptes de conviure-hi. A Anglaterra, sent Estat(mitjançant el Regne Unit) s’ha produït una fusió, una convivència. Tothom parla anglès i l’anglès és obligatori, i aquest fet no produeix ni rebuig ni acusacions de tirania o d’abús dels drets humans.

Un/a immigrant a Anglaterra sap que si no aprèn prou bé l’anglès, sempre serà marginal. Treballarà, però les seves opcions laborals seran força limitades. Comunicarà amb l’Estat quan cal amb l’ajut d’un intèrpret, però no podrà accedir a la ciutadania, ja que això depèn d’unes proves lingüístiques(i per poder sol•licitar-les o llegir-les en primer lloc cakl entendre l’anglès). Tindrà amistats però difícilment fora de la seva comunitat lingüística, i molt difícilment amb la majoria anglosaxona, notòriament monolingüe. Serà acceptada com a persona amb drets bàsics com tothom, però no com a part de la comunitat majoritària. Això els fa tirànics o fatxes o nazis als anglesos? No veig encara a cap nona fent acusacions així contra tal crueltat al Regne Unit. Perquè? Tornem al mateix: perquè el Regne Unit és Estat, i per tant aquestes condicions són normals.
Serà normal algun dia Catalunya? Espero que sí. Espero que em continuaran agradant els fados portuguesos, l’electro-pop francès, les amanides turques, o les conserves de peix sueques, i que explicaré aquests gustos, compraré aquests menjars, fent servir el català com la llengua normal de cada dia, escoltant les explicacions del cambrer al restaurant etíop sobre si el doro wat es menja amb pa o no, en la seva llengua i la meva, la llengua de Llull. I serà la cosa més normal del món. No comentaré després el fet lingüístic, perquè no serà digne de comentaris, però si el fet gastronòmic, que sempre cal parlar de menjar. I potser després m’aniré a una manifestació contra el govern de torn, per la seva política hidrològica, i diré “Aquest país és una merda”, i tots estaran d’acord, en aquell moment, sobre aquell assumpte. I no per això deixarem de ser plenament catalans, pertanyents legalment i culturalment i lingüísticament a Catalunya i només a Catalunya.
Serà una situació on governen els matisos, on de vegades odiem el nostre país, on molts no menjaran mai calçots però si xauarma. Així és ser un país normal europeu. Anem-hi?

Mathew
30.1.2009

Potenciar l’anglès és potenciar el català

gener 10, 2009

Fa un parell d’anys vaig fer un postgrau en traducció a la Universitat Pompeu Fabra. Els màsters i postgraus se solen dirigir a un públic internacional, ja que són una font d’ingressos important per a les universitats catalanes i Barcelona és el destí preferit dels estudiants estrangers que vénen a l’Estat espanyol. Per aquest motiu, tenia molta curiositat per veure quin tractament rebria el tema lingüístic.

Oficialment, no hi ha cap dubte: segons la pàgina web de la UPF els estudiants d’aquest postgrau han de tenir un nivell alt de català, castellà i anglès, perquè aquests tres idiomes serien la base per als exercicis de traducció. Arriba el primer dia del curs. A simple vista ja és evident que més de la meitat dels participants són estrangers. La professora comença la classe explicant-nos que un estudiant li ha demanat fer les classes en castellà. Oi que ningú no hi veu cap inconvenient? És clar que no. No cal dir que al final totes les classes, de tots els professors, es van fer en aquest idioma, incloent-hi el 100% dels exercicis de traducció. Això sí, el diploma, ens el van donar en català.

Aquesta anècdota l’he comentada amb molta gent. Sovint he rebut la mateixa resposta: si volem ser un país modern i cosmopolita, hem de recórrer al castellà, que és un idioma “més internacional”. Realment és així? Anem a pams. Si Catalunya vol tenir el seu lloc entre els països més avançats, no li queda més remei que obrir-se a l’exterior. Per poder competir en un món globalitzat, hem de saber comunicar-nos en tots els àmbits: polític, econòmic, científic, etc.

Durant el segle XX, l’anglès es va convertir en la lingua franca mundial i la globalització dels últims vint anys ha confirmat que aquest procés no té marxa enrere. Per molt greu que els sàpiga als nacionalistes francesos, espanyols o xinesos, els seus respectius idiomes només serveixen en determinades zones del planeta. L’única llengua universal és l’anglès.

Quina és la situació a Catalunya?
A diferència dels ciutadans de molts altres països petits amb idioma propi, la immensa majoria dels catalans té un pèssim nivell d’anglès. Això fa que cada vegada que s’han de comunicar amb un estranger utilitzin el castellà “com a idioma internacional”, encara que el seu interlocutor no en sàpiga ni un borrall. La idea que el castellà és un idioma universal és tan habitual com falsa. A algú se li acudiria viatjar per l’Àsia Oriental utilitzant només el castellà?

Tanmateix, se’ns ven aquesta idea fins i tot en molts mitjans de comunicació catalans. Quan TV3 vol donar un aire més “internacional” a una tertúlia o a un reportatge i hi incorpora algun expert estranger, aquesta persona gairebé sempre és castellanoparlant. No fos cas que la traducció simultània de l’anglès fes baixar l’audiència. El castellà també fa de llengua vehicular a pràcticament totes les multinacionals, a les universitats amb molta presència d’estudiants estrangers, a fires i a congressos… Però aquesta situació no reflecteix la importància internacional del castellà, sinó el baix nivell d’anglès que té la majoria dels catalans. Els estrangers que vénen temporalment a Catalunya – sigui per estudiar, viatjar o fer negocis – s’adonen que l’anglès els hi serveix ben poc i la majoria opta per aprendre castellà.

Espanya no és Suïssa
Arribats a aquest punt, un podria argumentar que tant hi fa si ens passem a l’anglès o al castellà, ja que el català sempre hi surt perdent. Aquesta argumentació és completament errònia. L’anglès ha estat (i segueix sent) una amenaça per a molts idiomes en les excolònies de l’imperi britànic o les llengües minoritàries del Regne Unit. No ho és, però, per a una llengua romànica com el català, perquè la influència de la cultura anglosaxona a Catalunya és molt limitada. En canvi, la substitució progressiva del català pel castellà en l’ús social és evident. Contraposar el castellà com a “idioma internacional” a un català vist com una llengua “d’anar per casa” accelera aquest procés. La situació als països nòrdics, per posar només un exemple, és molt diferent. Les multinacionals o els programes universitaris internacionals utilitzen l’anglès sense complexos. Allí tothom sap que això no perjudica els idiomes autòctons, que segueixen sent el factor clau per a la cohesió social del país i la integració dels nouvinguts.

Per assegurar la supervivència del català en un món globalitzat, no hi ha cap altre camí que donar-li el mateix rang que té l’alemany a Zuric o el francès a Ginebra: el de l’únic idioma oficial, tot i que qualsevol altra llengua és tractada amb el màxim respecte. Com que Espanya no és Suïssa, ni té cap vocació de ser-ho, aquest pas només es podrà fer en una Catalunya independent. Fins que arribi aquest dia, no ens podem quedar de braços plegats, ja que la situació del català és massa greu. Acabar amb el mite del castellà com a idioma mundial i potenciar decididament l’anglès és una de les moltes mesures que s’haurien de prendre amb urgència.

Alexander Weber

PERQUÈ HI HA TANT POCS ANGLESOS QUE PARLEN CATALÀ?

gener 7, 2009

 

Jo sóc immigrant i visc a Catalunya des del 2001. A més, sóc anglès, i per tant d’una cultura notòriament monolingüe, i a més de monolingüe, sovint obertament hostil als altres idiomes.

Però m’agrada ser l’excepció i per això he après altres idiomes, i de fet és per mi un passatemps….ho passo molt bé aprenent idiomes, així en plural. No sóc dels Ciutadans: el “bilingüisme” em queda bastant curt.

Aquesta és la meva situació però sóc molt conscient que la majoria dels anglesos residents a Catalunya no són del mateix parer. Perquè? Evidentment, en el cas dels anglesos és en gran part perquè ells mateixos, i la resta del món, veu l’anglès com una llengua comuna. Ens sona això de la “llengua comuna”? És clar, de Catalunya estant no veiem l’anglès com una amenaça per al català, però ho és, i feroçment, per a moltes altres llengües, començant amb les altres llengües indígenes de les Illes Britàniques, menjades per l’anglès sense pietat.  Un anglès mitjà té el mateix menyspreu pel gal·lès, irlandès, còrnic, manx, o jèrriais que tenen tantíssims espanyols pel euskera, català, gallec, lleonès, o bable. No aprenen aquests idiomes, igual que els espanyols tenen menys interès en el català que els alemanys. Diuen molts anglesos el mateix del gal·lès(el més parlat dels idiomes cèltics) que els espanyols del català: que ells que en parla ho fan “para joder”. Jo mateix he sentit més d’una vegada la típica anècdota que diu que:

“Vam anar a un pub on tots parlaven anglès abans que nosaltres entréssim, quan van canviar al gal·lès només per molestar.”

Amb aquest bagatge cultural venen els anglesos a casa nostra(si, sento que casa meva és bastant més aquí que allà). Doncs, són un grup d’immigrants lingüísticament poc permeables. No he trobat cap estudi al respecte, però l’evidencia anecdòtica és bastant clar: dels meus amics o coneguts anglesos residents a Catalunya els únics que tenen un nivell raonable de català és perquè tenen parella catalana, i sovint fills que parlen més bé el català que l’anglès.

 

La seva actitud envers l’espanyol sol ser una mica diferent. En l’espanyol veuen una llengua útil, parlada per cinc cents milions de persones i evidentment la llengua oficial de l’Estat, i llengua molt associada a festes, vacances, la bona vida. Quan arriben a saber què és el català el veuen, en el millor dels casos,  com un deure, una cosa cultural, una curiositat; i en el pitjor dels casos com una imposició, un destorb, o un anacronisme. Una altre anècdota típica:

 

Jo, en el primer any aquí, em vaig inscriure a una classe de català a la mateixa acadèmia on treballava(sóc professor d’anglès, si, un altre soldat de l’ imperialisme lingüístic), i estava xerrant després de la classe amb una col·lega meva, anglesa. Surt el professor de català i parla amb mi una estoneta i desprès suggereix a l’anglesa que s’apuntés a la classe, ja que sortia molt barata pel professorat. Ella diu, en espanyol, que ho pensarà i el professor de català diu  “molt bé”, ens dóna la ma molt amablement i se’n va.  Una conversa summament normal. Però, quan el professor de català ja no hi era, l’anglesa em diu:

“Jo li he parlat en espanyol i ell m’ha contestat en català, encara que sabia que jo no parlo el català. Hauria d’haver canviat de llengua per mi. Les llengües són per comunicar.”

Ho va dir sense ironia, sense veure l’enorme contradicció de les seves paraules. I això que era una persona bastant culte en altres aspectes.

 

Passa això amb altres dels idiomes anomenats minoritaris? Si ens fixem en el cas danès, veiem una llengua parlada per unes 6 milions de persones(bastant menys que el català), i per tant menys “útil”  segons els criteris reduccionistes que sempre són utilitzats envers el català. Un anglès que se’n va a viure a Dinamarca aprèn el danès? Tampoc  no hi he trobat cap estudi, però com a mínim dubto que un anglès, o una xinesa o un peruà, es queixi de la presència del danès. Clar, no poden queixar-se perquè Dinamarca és un Estat, i tothom sap abans d’anar-hi que a Dinamarca es parla danès.  El problema que té Catalunya és que no és un Estat, i per tant abans de venir hi ha molts que no saben ni que existeix. Les realitats nacionals sempre es redueixen a les estatals, és a dir, que des de fora la nostra  percepció de Rwanda, o Cambodja, o Uruguai, és  molt simplista, igual que la percepció dels turistes i immigrants que venen a Espanya es aquesta: una percepció d’Espanya. Poques vegades admet matisos o diversitats.

 

A més d’aquestes raons, hi ha pocs anglesos que parlen català perquè hi ha pocs catalans que parlen català amb els anglesos. Una majoria de catalans criden en espanyol abans de parlar amb normalitat amb un nouvingut en català. Per tant, els anglesos veuen una llengua amb rang d’oficialitat però que no es parla al carrer o al supermercat.

 

En els dos àmbits, d’identitat estatal(la identitat nacional i lingüístic que comunica un Estat al món) i ús diari de la llengua, tornem al mateix problema: Catalunya no és un Estat.

1.       L’Estat que conté Catalunya no comunica la identitat catalana al món, no proclama que aquí es parla el català, es forma castells, es balla sardanes, i es caga el tió. Fa aquesta funció només amb la identitat i la llengua castellanes/andaluses amb tocs valencians,  fent-les sinònimes de tot Espanya.

2.       Els catalans passen tant sovint a l’espanyol perquè els han ensenyat que l’espanyol és una llengua universal. (Curiós, no, que també ho són el xinés, l’anglès, el francès, el rus, el llatí; serà que tothom parla totes aquestes llengües?)

Adjuntem els dos factors i l’immigrant anglès tria l’espanyol sens dubte. Perquè fer un esforç per parlar una llengua amb tan poc prestigi, fins i tot pels seus parlants nadius?

Quan parlarà el català el nostre immigrant anglès sense dir ni piu? Quan hi hagi un Estat que comunica Catalunya al món igual que els Estats noruec, suec, finlandès i danès comuniquen els seus països al món, és a dir sense embuts ni disculpes.

Quan parlaran els catalans la seva llengua com si fos normal? Quan hi hagi un Estat que diu que és una llengua tant normal com el noruec, el suec, el finlandès, el danès, o l’hongarès.

I aquest Estat, quin serà? Té pinta l’Estat espanyol de fer aquestes funcions? Ho dubto.

L’immigrant anglès, pakistanès, colombià, o del lloc que sigui no parlarà el català sense complexos, sense qüestionar, fins no hi hagi un Estat propi per Catalunya. Per més voltes que ho donem, sempre tornem al mateix obstacle: Catalunya no té Estat.

Qualsevol esforç integrador de la immigració a Catalunya sempre serà parcial mentre Catalunya és només una bonita region española.

 

Mathew Barton

L’Argentera  7.1.2009


Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.