IDENTITATS I NONAS

(Si voleu saber què són els nonas, heu de llegir tot l’article)

Sóc home. Sóc blanc. Sóc gai. Sóc d’esquerres. Sóc anglès. Sóc immigrant. Sóc catalanista. Sóc ecologista. Sóc ateu. Tinc els ulls blaus. Tinc la pell blanca. Tinc canes. Tinc el nas gran. Tinc una família boja. Estic casat, però no per l’església.
Sóc prim, però estic començant a notar els efectes del fuet i la xocolata.
Sóc home, però crec apassionadament que les dones encara no han ni començat a alliberar-se(ni els homes tampoc).
Sóc blanc però sé que genèticament les races no existeixen de la manera simple i simplista que opinen els racistes i els no-racistes. Sóc blanc però reconec tots els privilegis que haver nascut blanc m’ha donat a base de no res, el color de la meva pell.
Sóc gai però no em vesteixo sempre a l’última, ni vaig cada dissabte a ballar sense camisa a una discoteca.
Sóc d’esquerres però estic fart de les esquerres europees nostàlgiques de la dictadura cubana, o fins i tot de l’ stalinisme. Crec profundament en l’estat social i ben regulat, però també que treballem millor quan tenim una activitat pròpia, nostre.
Sóc anglès però no m’embriago mai de cervesa, ni m’importa un rave el futbol ni la Formula 1, ni la Reina.
Sóc immigrant però plenament integrat al país que m’ha acollit, sense nostàlgia pel meu país d’origen ni ressentiments al país nou.
Sóc catalanista i independentista però també amant de la cultura espanyola. Sóc fan incondicional de l’Alaska, madrilenya que canta exclusivament en espanyol, i del flamenc, i de Lorca, i Almodóvar, i El Jueves.
Sóc ecologista però consumeixo igual que qualsevol i no dono lliçons morals a ningú perquè sé que no hi tinc dret.
Sóc ateu però m’encanten els misteris i ploro quan vaig a Poblet o quan entro a Santa Maria del Mar. Vull creure perquè m’agrada la fantasia i la imaginació, però el cervell racional no em deixa.
Tinc els ulls blaus, però sovint tiren més cap a gris.
De què serveix aquest llistat de contrastos? Doncs per mostrar que les identitats no són necessariament rígides, ni excloents. Que és possible viure i pensar en matisos. Hi ha trets d’identitat inherents(color de la pell, identitat genètica) altres d’adquirits sense la nostra voluntat(nacionalitat, llengua materna), i altres d’adquirits voluntàriament(opinions, creences).
Què distingeix a l’immigrant pel que fa a la seva identitat? Doncs que té la possibilitat de triar, lliurament, com a persona adulta, la seva llengua, identitat cultural, política i nacional.
Nosaltres triem, amb aquesta llibertat, la identitat catalana, en aquest cas en una de les seves facetes més plenes, la política. Això, jo suposo, xoca a molts: com pot ser que una persona vinguda de fora, sense cap lligam de sang, que no porta aquí ni deu anys, decideixi ser catalana fins al punt de declarar-se independentista? Doncs precisament perquè som adults lliures amb raó i la capacitat d’anàlisi racional. Igual que altres acceptaran la nacionalitat espanyola i juraran la constitució espanyola sense queixes, nosaltres triem una altre identitat, aquesta que encara no té expressió en un Estat.
Segurament aquest tria horroritza a la tendència ‘no-nacionalista’(a partir d’aquí dit ‘nonas’), expressada a Espanya pel PSOE/PSC, PP; Ciutadans i UPyD. Diran, diuen, que:
i) El nacionalisme pertany a altres èpoques
ii) Cal reduir fronteres, no construir-ne de noves
iii) Les llengües són per a comunicar, i no es pot imposar-les
iv) Cal ser cosmopolita i obert
v) Caldria reivindicar altres coses(pau, amor, happy flowers),i no els nacionalismes
vi) La independència només la vol una minoria boja de quatre gats
vii) Qualsevol procés independentista només porta pobresa, guerra, i apocalipsi
viii) Un nouvingut/da no té dret a rebutjar la identitat estatal, quin morro!

Unes repliques molt personals a aquest octàleg de tòpics seria:

i) Molt bé. Primer haurem de definir el nacionalisme. Segons el diccionari de l’ Institut d’Estudis Catalans, és:
“Ideologia i moviment polític centrat en l’existència o la reivindicació de la pròpia nació, de la seva unitat i de la seva independència”
Quan veig el 12 d’octubre a Madrid, la investidura d’un president nord-americà, el dia de la Bastille a Paris, o el Trooping the Colour britànic, veig nacionalisme sense matisos. Un nacionalisme que en cap cas qüestionen els nonas. Per coherència els nonas haurien primer de protestar pel Dia de la Hispanidad. Perquè serà que no ho facin?

ii) Amb la regla de tres de la reducció de fronteres, on és la campanya dels nonas a favor de la creació de l’Estat federal europeu, o global? O, per exemple, a favor de la dissolució de les fronteres espanyoles? Espanya podria esdevenir un département francès, oi? O l’Estat 51è dels EUA? O és que hi ha fronteres bones i fronteres dolentes?

iii) No es pot imposar les llengües, excepte a Espanya, França, Portugal, el Regne Unit, Holanda, i el llistat complet de tots els Estats del món. Serà una greu infracció dels drets humans que un nen no pot estudiar amb l’espanyol com a llengua vehicular a Barcelona, però no passa res si un altre nen, que té, per exemple, el xinès com a llengua materna, només pot estudiar en espanyol a Toledo. Perquè tant de diferència en criteris? Els nonas no cansen de opinar que els drets lingüístics són individuals, no col•lectius. Però fan l’excepció en els casos de tots els nens que no tenen l’espanyol com a llengua materna.
Curiós, no?

iv) Els nonas solen definir-se com a ‘cosmopolites’, ‘oberts’, ‘ciudadanos del mundo’, però curiosament les seves identitats lingüístiques, culturals, i nacionals sempre coincideixen amb les dels seus Estats. No veig a cap Rosa Díez insistint en parlar Tagalog a les Corts, ni a cap Albert Boadella cremant el passaport i anant a viure a Burkina Faso(o qualsevol altre lloc realment diferent del seu) . Són ciudadanos del mundo que només viuen una de les milers d’identitats disponibles al món, la que han heretat del seu entorn. No passa res – això és perfectament normal. Tots som així: parroquials i limitats per una identitat o altre. Els nonas, però, volen dir-nos que la seva identitat, petita i limitada, com totes, és universal d’alguna manera.

v) Per aquest punt refereixo a punt (i). Si cal reivindicar altres coses que la nació, molt be, que s’ho expliquin a les Nacions Unides, a qualsevol govern estatal, perquè vivim encara en un món estructurat en Estats-nació. Repeteixo, on són les campanyes dels nonas contra els Estats que ja existeixen, tots expressions del nacionalisme?

vi) Si som quatre gats, encara més argument per donar a Catalunya l’oportunitat de votar en referèndum per la unitat d’Espanya. Així l’ independentisme quedaria anul•lat i Espanya reforçada. En el nom d’Espanya, cal un referèndum ja! Perquè no el deixen fer?

vii) El procés cap a la independència porta l’apocalipsi, excepte en els casos de Bielorússia, República Txeca, Estònia, Finlàndia, Islàndia, Lituània, Malta, Eslovàquia, Ucraïna…………..
Que tenen alguna cosa aquests països que falta a Espanya, o què?

viii) Un nouvingut/da pot opinar allò que vulgui…o és que no són cosmopolites i lliurepensadors els nonas?

Els nonas són nacionals, nacionalitaris, i nacionalistes, igual que quasi tothom. Només que la seva nació té Estat, i Catalunya(o Escòcia, o Flandes, o Kurdistan), no.
Jo no sóc nona. No tinc cap problema identificant-me com a nacionalista, per les raons citades aquí: el nacionalisme és universal, mentre existeixen Estats-nació i majories socials que volen mantenir aquests Estats.
Tampoc sóc cosmopolita. Un cosmopolita, segons el meu diccionari, és un:

“ Que considera tot el món com a pàtria seva; que viu tan aviat en un país com en un altre; que es troba a tot arreu del món.”

• El món és pàtria meva en el sentit que en formo part, però és una pàtria tant enorme que ni en cent vides podré assimilar-la tota. Un nona probablement diria que si, ja que, per ells, si has vist un documental de la National Geographic i menjat cuscús alguna vegada, ets tot un uomo(o donna) universale.
• Jo no viuré tan aviat a Eritrea com a Noruega. Ho sento pels d’Angola, Afganistan, o Sierra Leone, però prefereixo la meva Europa, amb les seves carreteres, trens, Internet, absència de guerra(més o menys) i democràcia. Els nonas quan parlen de viure a llocs diferents donen per opcions Itàlia o Dinamarca, a comptes de Tanzània o Haití.
• Tampoc em trobo arreu del món. M’agraden les comoditats d’aquest vell continent, i com a molt em desplaço entre tres o quatre dels seus Estats en un mateix any.
El dia que sento un discurs de Albert Rivera(per exemple) en Hausa, des de casa seva en Niamey, després d’haver-se traslladat a viure-hi com un nigerí més, repensaré la meva percepció dels nonas. Però això simplement no passa. Els nonas són igual de panxacontents, tancats, i limitats que qualsevol, i jo primer.
Els que hem immigrat a Catalunya i sentim que aquesta és la nostra pàtria, escollim una identitat igual de irracional que qualsevol altre. La gran diferència és que en som conscients. Perquè aquesta identitat, potser necessariament per nosaltres, viu costat per costat amb altres. Aquí em sento 60% català i 40% anglès, per dir una cosa. Si torno a Anglaterra igual seria al revés. I no passa res. L’un no exclou l’altre. Igual que ser home no m’exclou de percebre les injustícies que pateixen i han patit les dones. Igual que ser catalanista no m’impedeix gaudir de la cultura espanyola.

No són pas contradiccions, aquests contrastos. I quan Catalunya arriba a tenir Estat propi, ni semblaran contrastos. A Anglaterra els immigrants parlen Panjabi, o Àrab, o Bengalí, a casa, i anglès al carrer sense cap mirament. Els mateixos anglesos blancs i anglosaxons mengen curry o falafel a Nadal, fan les vacances a Salou o Tailàndia, van al cine a veure pel•lícules de Bollywood, i per tot això no deixen de ser 100% anglesos.
El canvi que està experimentant Catalunya ara mateix es l’evolució d’aquesta situació, de diversitat i assimilació d’identitats noves. La diferència és que Catalunya no és Estat, i que aquestes novetats desplacen la catalanitat, a comptes de conviure-hi. A Anglaterra, sent Estat(mitjançant el Regne Unit) s’ha produït una fusió, una convivència. Tothom parla anglès i l’anglès és obligatori, i aquest fet no produeix ni rebuig ni acusacions de tirania o d’abús dels drets humans.

Un/a immigrant a Anglaterra sap que si no aprèn prou bé l’anglès, sempre serà marginal. Treballarà, però les seves opcions laborals seran força limitades. Comunicarà amb l’Estat quan cal amb l’ajut d’un intèrpret, però no podrà accedir a la ciutadania, ja que això depèn d’unes proves lingüístiques(i per poder sol•licitar-les o llegir-les en primer lloc cakl entendre l’anglès). Tindrà amistats però difícilment fora de la seva comunitat lingüística, i molt difícilment amb la majoria anglosaxona, notòriament monolingüe. Serà acceptada com a persona amb drets bàsics com tothom, però no com a part de la comunitat majoritària. Això els fa tirànics o fatxes o nazis als anglesos? No veig encara a cap nona fent acusacions així contra tal crueltat al Regne Unit. Perquè? Tornem al mateix: perquè el Regne Unit és Estat, i per tant aquestes condicions són normals.
Serà normal algun dia Catalunya? Espero que sí. Espero que em continuaran agradant els fados portuguesos, l’electro-pop francès, les amanides turques, o les conserves de peix sueques, i que explicaré aquests gustos, compraré aquests menjars, fent servir el català com la llengua normal de cada dia, escoltant les explicacions del cambrer al restaurant etíop sobre si el doro wat es menja amb pa o no, en la seva llengua i la meva, la llengua de Llull. I serà la cosa més normal del món. No comentaré després el fet lingüístic, perquè no serà digne de comentaris, però si el fet gastronòmic, que sempre cal parlar de menjar. I potser després m’aniré a una manifestació contra el govern de torn, per la seva política hidrològica, i diré “Aquest país és una merda”, i tots estaran d’acord, en aquell moment, sobre aquell assumpte. I no per això deixarem de ser plenament catalans, pertanyents legalment i culturalment i lingüísticament a Catalunya i només a Catalunya.
Serà una situació on governen els matisos, on de vegades odiem el nostre país, on molts no menjaran mai calçots però si xauarma. Així és ser un país normal europeu. Anem-hi?

Mathew
30.1.2009